El panorama de la sanitat a Europa, especialment a Espanya, està marcat per desafiaments estructurals significatius que demanen atenció urgent.
Segons l’informe “Panorama de la salut: Europa” publicat recentment per la Comissió Europea (CE) i l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), l’escassetat de personal sanitari i la inversió insuficient en salut són problemes que amenacen amb aguditzar-se en els propers anys.
Aquestes dificultats no només afecten la qualitat dels serveis de salut, sinó també la sostenibilitat dels sistemes sanitaris amb vista a l’envelliment poblacional ia l’augment de malalties cròniques.
Una crisi de personal sanitari
Europa s’enfronta a una greu crisi d’escassetat de professionals de la salut.
Actualment, falten aproximadament 1,2 milions de metges, infermeres i comares al continent. Aquest dèficit s’agreuja per un fenomen d’envelliment tant a la població general com als professionals de la salut.
Més d’un terç dels metges i una quarta part de les infermeres es jubilaran la propera dècada, cosa que exerceix una pressió extra sobre els sistemes sanitaris, atrapats en un “cercle viciós”, com ho va descriure Sandra Gallina, directora general de Salut de la Comissió Europea.
La contractació de professionals sanitaris formats a l’estranger s’ha convertit en una solució cada cop més recurrent per als països europeus, però no està exempta de riscos.
El 2022, l’arribada de metges estrangers va augmentar un 17% respecte al 2019, mentre que la d’infermers formats a altres països va créixer un 72%.
Països com Noruega, Irlanda i Suïssa depenen en gran mesura d’aquests professionals, assolint xifres superiors al 40% en el cas dels metges, ia Irlanda més del 50% dels infermers van ser formats fora.
Tot i això, aquesta estratègia pot agreujar la manca de personal sanitari als països d’origen, especialment en aquells amb baixos ingressos que ja enfronten limitacions crítiques en els seus sistemes de salut.
“Més d’un terç dels metges i una quarta part de les infermeres es jubilaran la propera dècada, cosa que exerceix una pressió extra sobre els sistemes sanitaris.“
Escassetat de personal i envelliment
L’informe també destaca que Espanya compta amb un dels nivells més baixos d’infermeres per habitant a Europa: 6,2 per cada 1.000 habitants, davant d’una mitjana de 8,4 a la UE. Tot i això, té un nombre de metges lleugerament superior a la mitjana europea (4,3 per cada 1.000 habitants).
Aquest desequilibri planteja un repte en termes de càrrega de treball i de coordinació dels serveis. A més, una proporció significativa de metges i infermers a Espanya supera els 55 anys, cosa que intensifica la pressió sobre el sistema sanitari a mesura que aquests professionals s’acosten a la jubilació.
D’altra banda, la qualitat de vida dels espanyols de més de 65 anys planteja interrogants sobre el sistema d’atenció a llarg termini.
Tot i tenir una alta esperança de vida, al voltant del 60% d’aquest temps a partir dels 65 anys es viu amb problemes de salut. Aquest escenari anticipa una demanda creixent de cures de llarga durada, una àrea en què Espanya inverteix menys que altres països europeus.
Avenços tecnològics: una solució necessària
A més de la inversió en formació i contractació, l’informe subratlla la importància d’aprofitar els avenços tecnològics per augmentar l’eficiència del sector sanitari. Gallina va destacar el potencial de la intel·ligència artificial (IA) i les eines digitals com a recursos clau per optimitzar l’exercici clínic.
Sobre això, un estudi realitzat per Vithas en col·laboració amb Microsoft va revelar que la IA és 60 vegades més ràpida que un professional humà en revisar informes clínics, mantenint nivells de precisió propers al 100%.
Això permetria alliberar els professionals de tasques repetitives i centrar-se en tasques més complexes, millorant així la productivitat del sector.
“Un estudi realitzat per Vithas en col·laboració amb Microsoft va revelar que la IA és 60 vegades més ràpida que un professional humà en revisar informes clínics, mantenint nivells de precisió propers al 100%.”
Espanya i la despesa en sanitat
El cas d‟Espanya reflecteix una realitat complexa.
Tot i que és el país amb més esperança de vida de la Unió Europea (84 anys), la inversió en sanitat pública està notablement per sota de la mitjana europea.
Segons l’informe de l’OCDE, la despesa per càpita en sanitat a Espanya va ser de 2.822 euros el 2022, un 20% menys que la mitjana de la UE (3.533 euros) i gairebé la meitat del que destina Alemanya (5.317 euros).
Aquest nivell d’inversió ha crescut més lentament a la darrera dècada en comparació amb altres països, fins i tot durant la pandèmia.
En termes del Producte Interior Brut (PIB), la despesa sanitària a Espanya va assolir el seu punt més alt el 2020 amb un 10,7%, caient al 9,7% el 2022. Aquesta xifra està per sota de la mitjana europea del 10,4 %, amb països com Alemanya i França destinant percentatges significativament més grans, del 12,6% i 11,9%, respectivament.
Un aspecte especialment crític és la limitada cobertura pública a certs serveis. A Espanya, només el 74% de la despesa sanitària total és coberta pel sistema públic, davant del 81% de la mitjana de la UE.
Això obliga els ciutadans a pagar de la butxaca una proporció significativa, especialment en àrees com l’atenció dental, ulleres i audiòfons.
En aquest últim cas, el sistema sanitari espanyol amb prou feines cobreix el 3% del cost, en comparació del 37% de mitjana europea i països com Islàndia, on la cobertura arriba al 82%.
“Segons l’informe de l’OCDE, la despesa per càpita en sanitat a Espanya va ser de 2.822 euros el 2022, un 20% menys que la mitjana de la UE (3.533 euros) i gairebé la meitat del que destina Alemanya (5.317 euros).”
Reptes i propostes per al futur
L’envelliment de la població i la pressió sobre els sistemes sanitaris són problemes que no desapareixeran sinó que s’intensificaran amb el temps.
El 2050, s’estima que un terç de la població espanyola tindrà més de 65 anys, convertint el país en un dels més envellits d’Europa. Aquesta realitat requereix una planificació estratègica a llarg termini que consideri tant la formació i retenció de professionals sanitaris com una inversió més gran en el sistema públic de salut.
A més, és imprescindible avançar cap a una sanitat més inclusiva, que garanteixi una cobertura adequada en àrees clau com ara la salut dental i els tractaments oftalmològics, reduint les desigualtats en l’accés a aquests serveis essencials.
La tecnologia innovadora, especialment a l’equipament hospitalari i sanitari, per la seva banda, jugarà un paper crucial, i la seva integració efectiva dependrà de la formació adequada dels professionals per aprofitar al màxim el seu potencial.
En definitiva, el sistema sanitari europeu, i en particular l’espanyol, enfronta reptes que exigeixen una resposta coordinada i multifacètica.
La inversió en sanitat, l’ús de la innovació tecnològica i la millora de les condicions laborals del personal sanitari són pilars fonamentals per garantir un sistema sostenible i eficaç, capaç de respondre a les necessitats d’una població cada cop més longeva.
El temps se’ns ve a sobre, i les decisions que es prenguin avui determinaran la qualitat de l’atenció mèdica en les properes dècades.